Participa

En aquest espai teniu l'oportunitat de contribuir també amb els vostres comentaris a l'homenatge a Miguel Núñez.

Comentaris

Durant la dècada dels 70 a les acaballes del franquisme, els treballadors i treballadores de SEAT vam viure molt intensament el mestratge polític de Miguel i ens sentim honorats de participar en iniciatives com aquesta  que pretén posar de relleu aquells valors que Miguel va defensar al llarg de la seva vida.

Compteu amb nosaltres!!!

Carles Vallejo

President Memorial SEAT

Cuando gente joven empezamos a coincidir en las grandes fabricas (Seat, Maquinista, Mercedes, Pegaso, Hispano Olivetti,....... asumiendo responsabilidades sindicales y militancia politica, en CCOO y en el PSUC, encontramos en las figuras de algunas personalidades entre ellas las de Miguel Nuñez, la sabiduria para sosegar nuestro impetu, ganas y visión incluso critica, y dede la cercania darnos la combinación de alentarnos a crecer y ofrecernos criterios para la reflexión que nos han venido influenciando desde entonces, marcado desde luego por la fuerza inmensurable de su ejemplo. Todo un figura.

 

El meu suport total a la iniciativa, perquè en Miguel ens recorda la importància de vincular la capacitat de no sentir indiferència, d'indignar-se, amb l'esforç per construir alternatives i propostes. A més, la seva coherència entre dir i fer, molt més alta que la mitjana, n'afegeix un valor especial 

 

 

Con Miguel tuve una relación personal muy peculiar, porque en prácticamente todo estaba de acuerdo con él. Recuerdo su modestia, su inteligencia y, sobre todo, su desprendimiento. Era de esas escasísimas  personas que te recuerdan lo que te hubiera gustado ser humanamente. También mantuve la relación con él con ocasión de su trabajo en materias de cooperación, a través de Las Segovias. 

Contad con mi adhesión al homenaje a Miguel Núñez, con quien coincidí en el Congreso en la Legislatura 1979/82, en la que pude comprobar su bonhomía. Posteriormente me emocionó su lucha a favor de una muerte digna. Personas como Miguel nos hacen confiar en la especie humana. 

Conocí a Miguel en los años ilusionantes, llenos de promesas pero también de ingenuidades, del final del franquismo, y aprendí a estimarlo y respetarlo. Estoy seguro que Miguel estaría hoy con quienes se indignan de la deriva política y social de España, Cataluña, Europa  y el mundo en general. 

A mi m'indigna sentir alguns "indignats" quan criden que "tots són iguals" o en diuen "xoriços"! Aquest és un triomf més de la desinformació i la manipulació de la dreta a la qual diuen combatre. Alguns indignats han caigut en el parany de mixtificació ideològica i d’esteralització de qualsevol alternativa real que els poders econòmico-polític i mediàtics els han parat per evitar que puguin contactar amb els molts i moltes "que no són iguals" i que fa anys que estan lluitant de forma organitzada per les mateixes alternatives que ara -alguns- semblen descobrir! Com més ignorants, més dividits.... Algú els ho hauria de dir. I l'acte de “La dignitat de la política” i la figura de Miguel Núñez i de molts d'altres -homes i dones- són un testimoni -viu, encara que molts ja siguin morts- que hi ha qui, a més d'estar "indignat", ha lluitat i continua lluitant per traduïr la indignació en lluita organitzada, i la lluita en resultats palpables. Endavant! 

Totes les vegades que li vam demanar al Miquel que vingués a Santa Coloma, i van ser moltes, sempre ho va acceptar. Fos l'Ajuntament, el PSUC, ICV o diferents entitats, mai no ho va refusar, i les seves idees, propostes i valors ens colpien per la seva honestedat, claredat, fermesa i visió global i solidària. Aquest homenatge és oportú i necessari, no tan sols per recordar-lo, sinó també per situar el seu pensament, valent, honest i avançat, en el moment actual.  

M’afegeixo a l’acte, i no pas només perquè el destí em va situar al costat d'en Miquel a la Comissió de Sanitat del Congrés, ans per l'admiració que tenia per ell (de qui tenia notícies molt abans) i la bona amistat i complicitats polítiques que vam conrear mentre érem parlamentaris i per sempre més. En aquest temps d'oblits sensacionals i de memòria selectiva cruel, és la nostra obligació recordar que la política i el compromís en la política han donat lloc a homes com Núñez, que projectà el seu idealisme i la seva bonhomia tan lluny com és possible, constituint un exemple per a tots. 

Vaig conéixer el Miguel aquell any de 1972 quan el Comitè d'Horta del PSUC en la clandestinitat es reunia ocasionalment a casa. Miguel, el nom de guerra del qual era Saltor, venia quan ja hi érem tots i mai no es va oblidar d'anar a veure el Sergi, llavors un nadó, i dedicar-li un moment. 

Us escric per felicitar-vos per la iniciativa de l'acte d'homenatge al Miguel (és tot un referent polític i humà per a nosaltres, fins i tot fa tres anys que la nostra Escola d'Estiu porta el seu nom). També volem oferir-nos a col·laborar en qualsevol cosa que es pugui necessitar... Hem participat en l'edició de "Miguel Núñez. Mil vidas más", que ha estat premiat amb el Premi Nacional de Còmic 2010, així que us podríem facilitar materials. Però restem a la vostra disposició per a qualsevol altra cosa en què siguem d'utilitat. 

“La dignidad de la política-homenaje a Miguel Núñez” tiene doble dimensión. Se debe reconocer en su vida y obra y, además, considerar su proyección hacia la actual exigencia ciudadana europea. Miguel sigue siendo un malabarista de sueños de libertad y equidad internacionalistas, además de un luchador creativo y visionario.

Desde 1987, durante su etapa de cooperación solidaria -que compartí en muchos lugares y además con una comunicación permanente- me queda la serenidad de haber, tozudamente, denunciado el sistema financiero liberal que ha condicionado las políticas de cooperación de los gobiernos y de la UE.

Impulsamos redes europeas para demostrar, con argumentos de fundamento intelectual y ético, los efectos nefastos de esas  políticas, en particular hacia América latina. Por eso, compartimos indignación y  algunas broncas, en momentos donde pensábamos que ese esfuerzo iba a ser escuchado, con la ilusión de que la democracia es por y para los ciudadanos. Tengo que reconocer, honestamente, que los resultados de esa exigencia de dos décadas, si juzgo por las actuales políticas de cooperación, son parcos. El financiamiento público a través de ONG, cada vez más escaso, está abocado a la ejecución  de proyectos humanitarios tecnificados que alivian, no resuelven, las causas estructurales de la pobreza. Se puede pensar, optimistamente,  que sin ese alivio las realidades serian peores. Para mí, desde el sentimiento de la militancia comprometida de Miguel, no es un consuelo. Y faltan las evaluaciones sustantivas de procesos socio/políticos, que no se inician con los proyectos actuales, y que debieran darles un sentido.  Hay  carencia de reconocimiento y reclamo de su necesidad. Mientras tanto, la “cooperación” masiva se dirige al comercio, la militarización y las guerras de injerencia humanitaria.  Está a la vista que la pobreza y la iniquidad, en muchos países, y cada vez más en Europa, muestran un persistente déficit democrático, por una negación del bienestar social en todo su sentido político.  Abro paréntesis, ya que resulta bastante triste para nuestra democracia, leer en la prensa en estos días que se piensa de nuevo a la Tasa Tobin, o similares. Ese impuesto se reclamaba ya en la  Cumbre  de desarrollo social en Copenhague en 1995, como medio, entre otros, de financiar la cooperación. Inaplicable en una economía financiera globalizada, salvo revolución civilizatoria. Numerosas han sido las Cumbres alternativas sociales además de Seminarios y  Encuentros realizados durante dos décadas. Recuerdo en particular a Miguel, en nuestros debates indignados frente a la tragedia de la deuda, por la explotación y expropiación de los recursos no renovables, la persistencia de la pobreza política y económica, causas estructurales que permanecen,  y que han agravado crudas situaciones de violencia social, mafias y corrupción. En mi memoria veo decenas de miles de páginas de estudios y resoluciones y siento otros tantos kilómetros recorridos.  Por lo menos, no hemos claudicado y servirá el esfuerzo, si se recogen las experiencias y no se repiten los errores desgastantes. Porque, a diferencia de décadas pasadas, la ilusión del liberalismo democrático se ha desvanecido y nos obliga a encontrar nuevas vías participativas de actuación política.

Quiero resaltar aquí algunos recuerdos particulares. Me voy a referir a  dos ejemplos de Bolivia y Guatemala, el primero lo considero un éxito de colaboración política entre organizaciones sociales y civiles de  Europa y Bolivia. Hacia 1990, organicé el viaje de Miguel para contactos de cooperación estratégica. Conscientes de una deuda histórica, apoyamos al Movimiento campesino aymará por la defensa del agua, y también las luchas de los sindicatos de los cocaleros. Después de una gira de un grupo representativo, con Evo Morales -entonces joven sindicalista-, entre otros, queríamos ampliar el trabajo con los aportes de organizaciones solidarias de la transición española, contando con la importante ayuda de Miguel. Durante su viaje, conoció a Evo, en Cochabamba.

Posteriormente, la movilización social en ese país, consiguió estructurar el MAS (Movimiento hacia el Socialismo), que pudo ganar las elecciones y recuperar la dignidad indígena para un país y una región que parecían condenados a ser colonias de los Estados Unidos. No se trató de un simple ejercicio de participación exitosa en el juego electoral, sino de un esfuerzo colectivo producto de la acumulación de las luchas de muchos años. Se pretendía, y se consiguió,  refundar el país por una Constituyente, sin parangón en América Latina en cuanto a método de participación política.  Aún hoy en día, a  pesar de los peligros que se ciernen para la evolución del proceso y sus insuficiencias, se puede considerar un proceso irreversible. En1990, también en colaboración, impulsamos en Europa una Campaña de Unidad indígena y Campesina y el Premio Nobel de Rigoberta Menchu. Los Acuerdos de paz en Guatemala tuvieron, como resultado, una democracia autoritaria de continuidad, que ha beneficiado de un apoyo de cooperación a la sociedad civil muy reductor  y concebido como “proyectos” a ONG. Me ha dolido, oír a líderes guatemaltecos considerar que el dinero de los proyectos y el apoyo a estructuras y salarios  han servido para  “dividirnos  más que la guerra”.

Al sumarme al homenaje a Miguel, considero, ante todo, su legado activo de dignidad  política, en su independencia de pensamiento creativo y critico, por encima de intereses grupales, en su comprensión de la realidad  basada en el conocimiento y el sentimiento ético. No olvidaré su rechazo a los desvíos éticos,  ni su profundo compromiso social y político, reunido en un indomable espíritu que supo hacer coincidir, hasta el final, su pensamiento y su vida, como atestigua su lucha por una muerte digna. Miguel tenía la confianza depositada en la capacidad social de superar periodos de reflujo, por eso presintió el 15 M, aunque no sus tiempos. Lamentaba no tener más vida para asistir a lo que sigue.

En Bolivia, Miguel conoció a la familia boliviana del General Rojo. Su nieto, Julio Alem Rojo, ha sido un promotor de las luchas sociales, en ese país. Miguel lo recordaba, particularmente, durante los difíciles momentos de la derrota republicana. Por lo que me han relatado, el general Rojo es otro ejemplo de dignidad política a lo largo de toda su vida y durante su difícil exilio. 

Miguel fue el único, junto a Jordi Solé Tura, de los altos dirigentes del PSUC (diputados...) con quienes pude tener una relación que no excluía la amistad, al contrario. La organización del partido en SEAT, segunda mitad de los 70, le debe mucho a los dos. Aunque hace 25 años que no vivo en Catalunya, voy a hacer todo lo posible por estar el 7 de noviembre en Barcelona. Podéis contar conmigo para lo que haga falta.

Estic molt d´acord al les paraules de Carles Pastor, amb poques líneas exposa el sentiment que tinc per a Miguel. Recordo el sopar del meu acomiadament com a permanent del P.S.U.C. la Gloria em va portar una nota del Miguel que a part de disculparse per ser impossible la seva asistència em deia Amadeu, Ayer,Hoy y Mañana cuenta con mi amistad.Vui dir-li a Salvador Milà que avui dia Miguel, per un sentiment ètic i estetic, estaria més a prop de Pl. Catalunya que del Passatge del rellotje.

Fines el dia 7 Salut  

Miguel Núñez era el hombre de partido, el líder, el militante, el lúcido, el buen orador, el que supo adaptarse a los nuevos tiempos y seguir luchando en diferentes y nuevos frentes, sin perder de vista dónde estaba el norte de la dignidad y la justicia social. 

Pero si tuviera que quedarme con algo, sin dudarlo ni un instante, me quedaría con su calidad humana. Me quedaría con el hombre que nunca perdió la sonrisa, con su cariño y su cercanía. Con los abrazos y las sonrisas  con los que me recibía al vernos, porque  más allá de los discursos, de la política, de la acción y de la militancia, Miguel sabía tratar a las personas como personas. Esa era su manera de recordarnos que la igualdad nace de las relaciones entre iguales. Y estar a su lado era un ejercicio de humanidad y de igualdad.

Miguel era cariñoso, y muy coqueto, por qué no decirlo, supongo que en el fondo le fascinaban las personas. El otro día leí una frase que ahora me viene a la memoria “nos hemos preocupado tanto por lo tangente que nos hemos olvidado de lo intangente”. Miguel nunca se olvidó de lo intangente y sabía que si queremos cambiar el mundo tenemos que cambiar nosotros como personas. Por eso trataba a las personas como personas. Y por eso somos tantos los que lo recordamos con un profundo cariño.

Aprendimos muchas cosas con Miguel. Y  seguiremos aprendiendo recordándolo.

 

Des de la llunyania, i perquè hem conegut personalment en Miguel Núñez, fem arribar la nostra adhesió a l'acte del 7 de novembre. Des de Marsella, on continuem treballant per Catalunya, ens sentim compromesos amb l'itinerari d'en Miguel. Cap a la llibertat, cap al socialisme. Amb una bona abraçada. Francesc Panyella i Maria Bell·lloch.

 

Vaig tenir la sort de conèixer Miguel Núñez els anys de la fi del franquisme. Persona ponderada, dialogant, humana. Ens va ajudar a veure el comunisme  i el PSUC com una eina d’alliberament. Llàstima que d'altres persones no tan equilibrades ho van malmetre. Tanmateix, un record entranyable per a Miguel. Salut. 

 

A molts i moltes de nosaltres ens honora haver pogut gaudir d'un troçet de Miguel, jo particularment, ho vaig fer en els últims anys de la seva vida, dedicada a la Cooperació al desenvolupament amb ACSUR-Las Segovias. Aquest any ACSUR fa 25 anys, és ha dir, fa 25 anys que Miguel i un grup de professionals i amics i amigues vàren viatjar a Nicaragua i a casa d'un amic que continua a ACSUR la vàren fundar. El seu esperit continua avui mes viu que mai i forma part del bagagte identitari i irrenunciable d'ACSUR-Las Segovias, equitat, justícia, respecte, democràcia, paraules que utilitzava Miguel i s'omplen encara de sentit amb la gent que treballa cada dia pels seus drets, en totes les persones que lluiten per la dignitat dels pobles des de la conciència crítica i la solidaritat com a espais de transformació i llibertat.

La gent d'ACSUR-Las Segovias portem en el ADN hores de parlar i parlar, de llençar mil idees en pocs segons i tot  per serios que fos, carregat de sonores rialles....poca gent de la que conec, riu , com ho feia Miguel Nuñez.

El tenim present cada instant, cada segon i en cada una de les accions que fem, estem contens de ser presents en aquest homenatge.

 

 

 

Benvolguts amics:

Per raons  de compromisos institucionals fora de Catalunya m’és impossible ser amb vosaltres en aquest acte.

Em vull afegir plenament a aquesta iniciativa d’homenatge i reconeixement.

Des de la funció que em va encomanar el Parlament de Catalunya, la garantia dels drets de les persones, puc dir que això és possible també gràcies a l’historial i la tasca exemplar de persones com Miguel Núñez, qui mai va abdicar de la defensa dels drets de tothom, molt especialment dels més explotats.

En els temps que corren potser tenim més feina que mai a afirmar els valors d’igualtat, llibertat i de capacitat de decisió lliure i transparent de tots els ciutadans i dels pobles.

Una forta abraçada a tots.

 

Miguel Núñez o la veu del resistent

 

 

 Un dia d’una plàcida tarda d’hivern, vaig entrar en una llibreria i em vaig comprar les memòries de Miquel Núñez, La revolución y el deseo (Península, 2002), que reinterpreta el títol del famós poemari de Luis Cernuda, La realidad y el deseo. Estic convençut, perquè ho he pogut constatar entre els meus alumnes, que les noves generacions no saben qui és Miguel Núñez González. Malgrat que vaig militar en el mateix partit que ell durant els anys del tardofranquisme i els primers de la transició, al PSUC no vaig coincidir-hi mai. És a dir, que tot el que en sé és, per dir-ho així, d’oïdes. Però el nom de Miguel Núñez era per a molts joves d’aquella època un mite. La història de la seva detenció el 1958, la resitència heroïca a les tortures que li inflingiren durant tres setmanes el comissari Polo i els inefables germans Creix i la condemna a cinquanta-cinc anys de presó, d’on en va sortir el 1967, eren tota una llegenda. A nosaltres ens va arribar l’estela d’un home que, com bé diu Manuel Vázquez Montalbán en un dels dos pròlegs que té el llibre (l’altre és de Luis Goytisolo), ja era punt de referència per als joves de la seva generació que actuaven a la clandestinitat, fossin o no comunistes. En dono fe, perquè va ser a casa dels meus pares on vaig sentir a parlar per primera vegada de Miguel Núñez, de la seva història i de l’afabilitat personal que gastava. Segurament, la memòria de Núñez és selectiva, com ho són tots els llibres memorialístics, però em fa l’efecte que aquest llibre serveix, si més no, per copsar l’ambient i una manera de fer que explica per què molta gent va donar-ho tot per una causa. I és que la vida de Miguel Núñez, que va néixer a Madrid el 12 d’agost de 1920, es resumeix, almenys des del 1936 en endavant, amb una sola paraula: abnegació. Un sacrifici voluntari de si mateix en benefici d’una causa i d’uns ideals comunistes que, a pesar de les perversions monstruoses que va generar arreu i d’un patriotisme de partit sovint massa sectari, aquí tenien un aire de llibertat innegable. La història del comunisme català i hispànic és, certament, peculiar i, per això, no es pot avaluar des d’una perspectiva tan sols ideològica. Ja sé que el PSU de la Guerra Civil era una mena de sucursal de la Internacional Comunista i que es caracteritzava pel seu rampant estalinisme, però sota el franquisme va anar virant cap a plantejaments plenament democràtics. La lluita pel restabliment democràtic els va convertir, precisament, en demòcrates de pedra picada. A la meva època, per exemple, els joves comunistes deien que, de dictadura, ni la del proletariat. Aquesta transformació és pot observar, posant-hi l’escepticisme que hom cregui convenient, en tot el que explica Núñez al llarg de 351 pàgines. Miguel Núñez va anar a la guerra amb setze anys, quan era un jove afiliat a la FUE, l’associació d’estudiants republicans enfrontada als falangistes del SEU, i allí va esdevenir —segons diu ell perquè la guerra no li agradava gens— un comissari polític que es dedicava a instruir els soldats parlant-los d’història, de geografia i de gramàtica. L’entusiasme que Núñez encara ara manifesta en relació amb l’ajuda que l’URSS va prestar a la República, de veritat que em sembla increïble, sobretot perquè no resisteix el contrast amb els fets que avui coneixem sobre els tripijocs d’Stalin i el preu que es va haver de pagar en un sentit no tan sols material. Tot i que ell s’excusa afirmant que aleshores desconeixia aquells fets, i que «lo que llenaba nuestros ojos era la solidaridad que nos llegaba de la URSS, de México, de los antifascistas de todos los países», em costa de creure que, passats els anys, s’entesti a conservar una mixtificació insostenible d’aquesta mena. El valor que té, però, és que ens revela una manera de ser, aquell exacerbat patriotisme de partit que ja he esmentat abans, que va portar els comunistes a enfrontar-se als trotskistes, els quals, d’altra banda, malgrat que llavors van ser les víctimes, no eren menys sectaris que els seus rivals. Però, com ja he dit, aquesta és la part més fosca del comunisme català, que fins i tot va repercutir en les propies files, com bé explica José Luis Martín Ramos a Rojos contra Franco. Historia del PSUC, 1939-1947 (Edhasa, 2002), on ressalta les disputes internes i el descavalcament, l’any 1949, de qui havia estat secretari general del partit des de la seva fundació, Joan Comorera, que, tot cal dir-ho, tampoc no era un sant. I aquí és on apareix Núñez, atès que fins a finals del 1945 la direcció del PCE, a la qual ja pertanyia des de la creació  a Madrid de la Juventud Combatiente el 1943, va governar l’organització clandestina del PSUC sense respectar-ne la sobirania fundacional. L’intercanvi entre totes dues organitzacions va ser constant, doncs, i el 1944, poc després de complir cinc anys de presó, Núñez arribà a Barcelona per fer-se càrrec de la direcció de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya. A partit d’aquell moment, Núñez va començar a forjar la llegenda que els he explicat en començar. Quan estudiava la carrera, un dia un amic meu va parlar-me d’un llibre, aleshores encara inèdit, d’una combativa militant antifranquista, Tomasa Cuevas, la qual tenia, com Núñez, una vida de pel·lícula. Aquell relat finalment va ser publicat, primer el 1982, i en la versió definitiva el 1985, en dos volums, amb el títol Cárcel de mujeres (Ediciones Sirocco). Aquest llibre fa posar els pèls de punta i és, junt a Mujeres de la resistencia (Sirocco, 1986), de la mateixa autora, la base d’alguns dels llibres que ara es publiquen sobre aquesta qüestió. Si explico això és perquè Tomasa Cuevas va ser durant molts anys la companya de Miguel Núñez i, com ell, va haver de passar els pitjors tràngols de la violència policíaca, a més de protagonitzar una fugida espectacular de la infermeria carcerària on estava reclosa. És clar que no van ser els únics que van patir la repressió, perquè a les comissaries franquistes s’estomacava militants comunistes, separatistes, anarquistes i a tots aquells que van gosar oposar-se a la dictadura. A tots ells, als resistents antifranquistes, els devem, tanmateix, la democràcia, fins i tot a aquells que davant la brutalitat policial van defallir i, per això, han desaparegut del relat històric injustament. Tots ells, doncs, els que van aguantar les tortures i el que no, mereixen el nostre respecte. Més encara, els hem de recordar sempre, encara que en discrepem o bé que la nostra memòria no sigui ben bé la seva.

En record d'un gran amic i company que representa l'autèntica dignitat en la
política; virtut tan escassa actualment. Fins sempre, company Miquel.

No ser de les primeres persones en deixar un comentari, té avantatges. He pogut llegir i fruir dels escrits que altres persones, abans, han dedicat a Miguel. Escrits que han contribuït a reCORdar-lo (passar-lo de nou pel cor); a fer-nos-el proper i divers. Especialment (“como no podria ser de otra forma”, afegirien alguns utilitzant un dels afegitons de moda), el d'Asun Amelivia.

El primer cop que vaig coincidir amb Miguel va ser en una reunió, en algun lloc del Carmel (?), a l'any 1974 (o potser al començament de 1975). Al darrer, a la residència on s'havia traslladat des de Madrid, cercant morir amb dignitat, tal com havia viscut.

Miguel, t'estimem!

 

Conocí a Miguel Núñez González en Barcelona poco después del V Congreso del Partido Comunista, celebrado en el otoño de 1954 en Checoslovaquia. Enesa época mis padres, Manola Rodríguez y Desi Babiano adquirieroncompromisos con la organización antifranquista para facilitar el asentamiento en Barcelona de algunos militantes procedentes de Francia.En esas circunstancias, mi hermano y yo alumnos de bachillerato del LiceoFrancés con 12 y 15 años, al primer organizador político que conocimos en nuestra casa fue a Miguel Núñez González. Pongo énfasis en mencionar losdos apellidos para honrar la memoria de sus padres a los que me referiré mas adelante.

Para mi hermano y para mi era solo un amigo de mis padres, que pasaba algunas horas al día con frecuencia en nuestra casa. Con el tiempo nos fuimos dando cuenta que dormía en una pensión, pero que durante el día se ausentaba para simular que tenía un empleo regular. Su actividad clandestina le
obligaba a disponer de algunas horas libres y perdidas durante el día. Algunas de ellas las pasaba con nosotros como si fuese de la familia. Era una persona de trato fácil y amable. Resultaba interesante y atractivo conversar con él sobre cualquier tema con absoluta y sorprendente naturalidad y sencillez. Toda su actitud y comportamiento generaba optimismo y confianza yse ganó fácilmente nuestro aprecio.

Miguel Núñez González realizó durante esos  años un trabajo de reorganización amplia y eficaz del PSUC, actividad que tuvo que suspender por enfermedad durante algunos meses. La reanudó poco después en unas circunstancias muy difíciles, ya que durante su ausencia numerosos militantes de su organización, entre ellos mi padre, habían sido detenidos. Los riesgos aumentaron, pero el cuerpo a cuerpo con los opresores puso demanifiesto que el miedo empezaba a ser compartido por ambos lados.

En 1958 Miguel Núñez González fue detenido y torturado por la Brigada político-social como máximo dirigente del PSUC en Cataluña y miembro del Comité Central. Su actitud frente a la detención fue ejemplar. La policía no logró detener a nadie mas. Después de varias semanas en los calabozos de
la Jefatura Superior de Policía en la Vía Layetana le trasladaron a la Cárcel Modelo de Barcelona con lesiones muy graves. Ante la baja de un activo tan importante solo cabía contrarrestarla, trasformando el Consejo de Guerra contra él, en un proceso de la mayor trascendencia política y pública posible contra el franquismo. Por entonces, en la acción política se repartían sacrificios y no privilegios. Gracias a ellos la sociedad fue evolucionado y hoy asume mucha más responsabilidad y madurez  incluso que la clase política que la representa en esta democracia. Ironías de la historia.


Hoy, con este homenaje, se reconoce una vez mas la dignidad y trascendencia política  de Miguel Núñez González y con él también la de algunos otros, cuyos nombres no han trascendido. Son el referente claro del camino a seguir para la militancia de hoy y para todos aquellos que fuera de ella aportan su contribución a la política.; eso si, con la necesaria distancia de todos aquellos que se aprovechan de la política en su propio beneficio. En este punto me parece extremamente necesario evocar la figura de los padres de Miguel: Carmen González y Miguel Núñez.
 

Los padres de Miguel fueron un referente extraordinario para su formación humanista. Educados, afables, de gran humanidad y sencillez. Inspiraban confianza, delicadeza, sensibilidad, respeto y todo ello en un entorno lleno de incertidumbres, temores y dificultades, que contrastaban con la entereza, valor y aceptación de la vida que les tocaba vivir.
 

Miguel Núñez González, desde muy joven supo subir al tren de la historia, a ese tren siempre en marcha e impulsado por la solidaridad y la generosidad, conducido por personas que han tenido mucho más que ofrecer que recibir. Es el tren que tan solo se detiene en una estación hasta ahora inexistente, para, desde ese instante, darle el nombre de uno de sus viajeros, a la espera que otros suban y sigan en él dando razón a su existencia.

 

Un grups de companyes i companys, amics d'en Miguel, varen demanar-me, ja fa dies,  formar part del grup promotor d'aquest acte d'homenatge. No cal dir que vaig accedir-hi amb molt de gust  i, a més, vaig agrair una iniciativa que anava més allà del reconeixement  de la seva persona per estendre-la a un acte de reivindicació de la dignitat de la política, avui, quan tan denigrada està. Moltes persones han dignificat la política amb la seva acció, i jo he tingut la sort al llarg de la meva vida de compartir amb molts i moltes el digne honor de lluitar políticament per aconseguir una vida millor per a tothom, per aconseguir una societat més justa, sense explotadors ni explotats. I entre les persones que he trobat en  aquesta lluita mai no podré oblidar la personalitat de Miguel. He tingut la satisfacció de compartir amb ell anhels i acció, i he conegut de prop la seva humanitat. I també hem tingut l'experiència paral·lela de molts anys de presó.


Ara, als meus 92 anys, em veig minvada de les facultats físiques necessàries per a poder col·laborar activament en aquest acte d'homenatge, i fins i tot  em veig impedida d'assistir-hi, però no vull deixar de transmetre la meva adhesió i felicitació per la iniciativa. Sí, la política és digna. La fan indigna alguns polítics. I sí, en Miguel és un exemple de polític digne.

 

El vaig conèixer molt superficialment, he de dir-ho. Però pel que després he anat llegint, jo volia assistir a la sessió d'homenatge a l'Auditori. Com que no em va ser possible fer-ho, escric aquest brevíssim comentari per solidaritzar-me en l'homenatge a qui fou un polític exemplar.

Vull transmetre a tots els organitzadors de l’acte i, especialment, a la família de Miquel Núñez, la meva solidaritat.

La lluita d’en Miguel Núñez, la seva humanitat, les seves conviccions i el seu tarannà van ser, per a molts de nosaltres, un referent en la nostra lluita col.lectiva per aconseguir el retorn de la llibertat i la democràcia a Catalunya.

Faig extensiu també als participants l’agraïment per l’oportunitat que ens brinden d’homenatjar un dels grans homes que ha forjat aquest país.

Rebeu una forta abraçada,

Ferran Mascarell

Conseller de Cultura  

Afegeix un nou comentari

Filtred html

  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd> <img> <h3> <h2> <h1> <font> <p> <br>
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.

Comentaris recents

Contacte