Declaració

La dignitat de la política .

(Homenatge a Miguel Núñez)  

El descrèdit de la política i especialment dels polítics i dels partits polítics és una evidència en la nostra experiència quotidiana, com confirmen els estudis, les enquestes, les manifestacions públiques i els mitjans de comunicació. I la creixent abstenció i els vots nuls i en blanc a les eleccions. Segurament la percepció social és exagerada, ja que més del 50% de la població té l’hàbit de votar i una part important dels ciutadans, amb més o menys entusiasme, se senten vinculats o propers a un partit o un altre.

És injust considerar per igual tots els càrrecs públics i encara més igualar-los tots amb els casos, clarament minoritaris, de polítics culpables o sospitosos de corrupció o de corrupteles. Però en política la realitat és sobretot el que sembla. I la poca confiança que gran part de la població té en els polítics i els partits és greu per a la democràcia.

La ciutadania es desvincula psicològicament de les institucions i aquestes són encara més vulnerables davant dels poders fàctics, i s’afavoreix la regressió de la democràcia en favor de tota mena d’autoritarismes. I si hi ha regressió pot haver-hi resistències i fins i tot revoltes, però les possibilitats d’aprofundiment o de transformació de democràcies febles com la nostra són encara més incertes, ja que els avenços democràtics exigeixen processos dialèctics entre reivindicacions socials i reformes institucionals. El que cal perquè es compleixin les promeses de la democràcia és, en l’àmbit polític, més participació dels ciutadans i més autogovern per a les nacionalitats, i en els àmbits social, econòmic i cultural més drets reals per a tota la població, més polítiques públiques que redueixin les desigualtats i una millor qualitat de vida per a tothom.

Cal recuperar la dignitat de la política.La dignitat de la política depèn, abans que res, del comportament i de la imatge de les persones que la representen. Per això hem volgut retre homenatge a Miguel Núñez, un dels màxims responsables del PSUC a Catalunya en la clandestinitat, el personatge mític que escoltava i es feia escoltar per tota mena de personalitats, dirigents obrers i intel·lectuals, gent d’Església i representants de corrents polítics molt oposats, vells militants decebuts i joves activistes radicals. Un home qualsevol que quan va caldre va tenir un comportament heroic, suportant amb  dignitat la tortura, la presó, l’aïllament i fins i tot en certs moments la incomprensió d’altres dirigents del seu partit. Un home lliure que pensava pel seu compte, que tenia criteri i conviccions sòlides, que va ser coherent en el seu comportament amb els valors que el guiaven i que al mateix temps va ser capaç de rebutjar algunes velles creences antigues i d’assumir-ne d’altres més conseqüents amb els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, els valors de les revolucions europees.

Però en Miguel probablement ens agrairia que, més que exaltar els seus valors i les seves accions, l’evoquéssim per enaltir la dignitat de la política a partir del comportament dels homes i les dones que s’hi dediquen. Homes i dones que han de tenir una ambició, la de contribuir a fer un món, un país, una ciutat, una empresa o un barri més justos, més solidaris i més lliures. La dignitat de la política no dependrà de les normes constitucionals ni de les legislacions electorals ni dels estatuts dels partits, encara que tot plegat pugui contribuir-hi. La dignitat de la política és una qüestió de moral pública que, com ja s’ha dit, s’expressa en les persones que la representen.

L’exemple d’en Miguel, el seu comportament durant una vida de lluita i de militància política de més de 70 anys, ens permet destacar sis virtuts o qualitats que, entre d’altres, configuren una història personal extraordinàriament digna.

La primera és el coratge. Ningú no neix heroi, i no és desitjable que un país depengui dels herois. Però sí que cal coratge. En Miguel, excepcionalment, va saber ser un heroi quan calia. Sempre va demostrar coratge. I la vida va exigir-n’hi, certament. Era un noi espavilat que volia estudiar, però va esclatar la guerra quan tenia 16 anys i va considerar que calia defensar la República. I després la seva història va ser una successió de moments de coratge. Coratge per anar a la guerra i per participar en la resistència armada per contribuir al restabliment de la democràcia al final de la guerra mundial. Coratge per assumir el risc permanent de la clandestinitat. Coratge i audàcia per defensar les seves conviccions i per reclamar canvis al seu partit, deixar la lluita armada i organitzar la resistència a l’interior del país. Coratge i audàcia per ser un innovador permanent a la presó i a la clandestinitat, per avançar-se a altres dirigents en la crítica del pensament dogmàtic, per fugir de l’autosuficiència dels qui es consideren portadors de la veritat, per refusar la subordinació als mal anomenats països socialistes, per lluitar contra la rigidesa organitzativa que limitava la iniciativa dels militants. El coratge és assumir el risc, resistir quan et volen sotmetre, defensar les idees pròpies encara que sàpigues que no sempre seran ben rebudes, mantenir les conviccions en circumstàncies adverses. Cal coratge per no actuar en funció de la carrera personal.

La segona virtut és la responsabilitat. El polític ha de ser coherent i conseqüent, creïble, i inspirar confiança no solament en el seu partit, sinó també en els altres i en l’opinió pública. No ha d’amagar els seus objectius ni els mitjans escolllits per assolir-los. Tampoc no ha de dissimular les seves conviccions, però ha d’esforçar-se per entendre les dels altres. En Miguel era respectat pels altres i sabia trobar aliats en tots els àmbits de la societat. La responsabilitat és una virtut que s’exerceix i s’explicita davant d’un mateix i davant de tothom.

La tercera qualitat és l’honradesa, que no és solament una virtut, sinó també un deure de qualsevol ciutadà, una condició per a la convivència. Però per a les persones que tenen càrrecs a les institucions o als partits que formen part del sistema representatiu l’honradesa és una condició sine qua non: honradesa amb relació als béns materials i els privilegis, i també honradesa intel·lectual, renúncia a utilitzar la calúmnia o la mentida. Una opinió pública sana -i per descomptat els partits mateixos- hauria d’excloure de la vida pública els polítics irresponsables i indecents. La falta d’honradesa d’alguns polítics és una manifestació clara d’una democràcia feble, impotent i limitada.

La quarta virtut és la capacitat d’entendre la política com a eina de transformació, canvi, progrés, avenç social i cultural, i més igualtat i més llibertat. En Miguel no entenia la democràcia simplement com una representació, sinó com un instrument per canviar la societat, per promoure la justícia, per crear lligams solidaris entre els ciutadans. No repetia la banalitat, sovint hipòcrita, dels que diuen que fan política per voluntat de servei. En Miguel va ser un polític al servei dels que lluitaven per una societat més justa, dels que eren víctimes de les injustícies. La seva pàtria era el món dels treballadors. Va ser comunista per un ideal utòpic i per una acció eficaç a curt termini, i es va allunyar fins a trencar amb el socialisme soviètic perquè creava una societat anquilosada, que no avançava ni cap a la llibertat ni cap a la igualtat. Apreciava els progressos conquerits amb la democràcia però no es conformava amb aquesta democràcia i considerava que el sistema polític espanyol és profundament conservador. No suportava la regressió de la democràcia a un conjunt de procediments més aptes per a l’immobilisme que per al canvi.

La cinquena virtut és l’internacionalismei la defensa de l’autodeterminació de Catalunya. EnMiguel era madrileny però durant quasi mig segle, inclosos els gairebé 16 anys de presó, va lluitar per Catalunya, per les llibertats dels catalans i pel dret a l’autodeterminació del poble català. Se sentia català i sobretot creia en el dret dels catalans a l’autogovern. Però no era nacionalista de cap país. Era internacionalista fins al moll de l’os, i la seva pàtria eren els treballadors i els oprimits d’arreu del món. Per ell tots els pobles tenien el mateix interès i amb tots se sentia compromès. Durant la dictadura, en Miguel es podria haver sentit andalús o basc, o tornar  a ser madrileny. Hauria pogut quedar-se a França i ser un treballador sindicalista o un professional militant de totes les causes justes. Quan va considerar que no podia fer gran cosa en la política parlamentària espanyola es va convertir en militant llatinoamericà, va afavorir l’aproximació entre les forces polítiques progressistes, va fer cooperació pràctica a Centreamèrica i al Carib, a Nicaragua i a Cuba, sense silenciar les crítiques a aquests dos països.  L’internacionalisme representa avui la dignitat  enfront d’una globalització indecent. I no impedeix, sinó que complementa, l’arrelament i l’adhesió al país que estimes i on vius.

L’última qualitat és la defensa de la felicitat. A en Miguel de ben segur li hauria agradat que el definíssim amb l’afortunada expressió que Carme Riera va fer servir per qualificar la generació poètica dels anys 50. Molts polítics confonen la dignitat que consideren que va vinculada al seu càrrec amb el protocol, la vestimenta tristament formal, la cara seriosa, l’actitud atrafegada, el cotxe oficial i el discurs retòric. En Miguel era tot el contrari d’això. El protocol no l’interessava, la seva forma de vestir era de la línia Machado i el somriure d’entrada i el riure espontani eren la seva forma habitual de relacionar-se. Quan estava amb algú mostrava que allò era el més important i que la resta podia esperar. Ni cotxe oficial ni cotxe propi, sinó transport públic, excepcionalment un taxi o acompanyat per un amic. El seu discurs era concret, exigent, argumentat, compromès; es feia entendre per tothom i sovint convencia els seus adversaris  fins que s’adonaven que una cosa eren les raons (d’en Miguel) i l’altra els interessos (dels adversaris).  La dignitat d’en Miguel com a polític s’expressava també mitjançant la vitalitat infinita, la germanor que establia amb els que compartien alguna cosa amb ell, l’humor inesgotable, l’optimisme a prova de qualsevol anàlisi.

……

La dignitat de la política la trobem expressada en les persones, no en les institucions. Les institucions són fredes i la política ha de ser càlida, una pràctica quotidiana de relació entre polítics i ciutadans, no un exercici distant ni un privilegi. La política és digna quan els polítics esdevenen ciutadans i en fan un instrument per fer progressar la societat, i fer-la més justa i més lliure. Com va fer el Miguel.

…………………..

7 de novembre de 2011